Hipertext de ficció

Algunes reflexions a partir de la lectura del capítol “Close reading”: hipertextos de ficción, de Raine Koskimaa

La lectura: Amb la tècnica close-reading, o lectura única del text sense tenir en compte context o altres, l’autor analitza aquest tipus de literatura amb l’hipertext de ficció Afternoon. A Story  de Michael Joyce (1987)

Avantpassats propers: la prèvia

Parlant d’hipertext ens hem de remuntar als seus inicis: Vannevar Bush, DouglasEngelbart, Theodore Ted Nelson... aquest últim posant èmfasi en considerar l’hipertext com quelcom literari que permet una literatura instantània al poder accedir a aquesta literatura que és una xarxa de citacions.

Sobre els hipertextos de ficció hi comença a haver interès als anys 80. La companyia Eastgate Systems i el seu programa Story Space s’establien al 1982: hi formaven part un enginyer, un teòric hipertextual i Michael Joyce, un autor de ficció. Amb un equip així és fàcil, avui dia, saber cap on van els trets.

Afternoon. A Story

Obra publicada al 1987. 539 pàgines de text: pàgines amb només un parell de lletres, pàgines que s’han d’anar rellegint.... ja viem que no és el mateix ni es pot comprendre igual ni comparar amb una obra de text impresa.

D’enllaços n’hi ha 951 entre les pàgines: existència de múltiples camins de lectura i d’interconnexions. Opcions? Una seria passar pàgines com si es llegís un llibre imprès. Una altre seria usar enllaços no marcats en el text a partir de paraules amb textura, que tant ens poden conduir cap a un enllaç normal o cap a on ja volia l’autor i que porta a la lectura a la pàgina següent que pertoca. Una altre, escollir els enllaços d’una llista in hi apareix el títol de la pàgina on es dirigeix l’enllaç.

Experimentació en una mateixa obra, la curiositat ens portaria, en un primer instant a provar les diferents opcions. I potser a provar-ne de diferents i construir enllaços que no s’acabarien.

En tot cas, també dir que existeixen en aquesta obra els enllaços condicionals: doncs això, a condició concreta depenent del recorregut que s’ha fet per arribar o no a una pàgina. En aquest sentit, es pot donar lectures diferents i per tant diferents interpretacions de la història (o ara ja, històries). Aquests enllaços condicionals poden venir donats per l’elecció dels enllaços a partir de la textura de la paraula: entenent que són enllaços “associatius” ja que pot ser que la paraula desencadeni un seguit d’associacions a la ment del lector.

I el final de l’obra? Estem acostumats als finals sobretot en ficció, cosa que no ha de perquè succeir als hipertext de ficció. Però la definició de sentit final a l’hipertext de ficció es pot aconseguir arribant a una pàgina sense enllaços, el text es comença a repetir, arribar al final de la història... en fi (redundància), tot un seguit d’estratègies perquè el lector pugui identificar un final que l’hi és necessari per una obra que conté una narració, malgrat no sigui del gènere narratiu.

Paper del lector

El lector no pot canviar el text escrit per Joyce, que es manté estàtic, però si pot fer-ne interpretacions en sentits diferents als originals, també gràcies a aquest recorregut entre enllaços: pot influir en l’ordre de la narració i, per tant, influència en els nivells dels fets i dels personatges. El lector doncs es situa en un terreny com diu Moreno de conarrador, o com ja hem fet servir altres vegades en lectoautor.