Escriptures digitals: influència en la literatura I

Algunes reflexions a partir de la lectures de EscrituraHipermedia i Lectoautores, d’Isidro Moreno, i de Las nuevas fronteres de la literatura: la narrativa electrónica, de Domingo Sanchez-

Acabem de fer l’entrega d’un treball on havíem de justificar el perquè el nostre cervell era l’hipertextual. Exposar el perquè nosaltres som una xarxa, amb tot de nodes, no sempre actius però sí que amb multiplicitat de connexions.

Amb l’escriptura hipertextual ens acostem a emular les xarxes neuronals  i les nostres formes de pensament.

L’escriptura hipermèdia, com hem anat dient en altres posts, ens converteix en coautors o com diu Moreno en lectoautors, concepte que m’agrada més. Ja ho érem, ho seguim sent. En la literatura oral els receptors influïen en l’autor a partir de la comunicació no verbal (els seus moviments, els ulls, la posició del cos...) per tant eren part també de l’elaboració i es convertien en coautors també. En l’escriptura hipermèdia, cada lector es configura el seu propi recorregut, el seu propi món, diferent al creat per l’autor: es converteix en lectoautor que no escriu, però que transforma, selecciona i també construeix.

Entre llibre i hipermèdia hi ha una característica comuna, i és que cap d’ells avança sinó és amb la col·laboració del lector. També tenen en comú que els dos poden ser interactius: el llibres (també interactius figurativament amb escenaris i personatges que ens podem imaginar) amb el seu índex que ens permet seleccionar on anar, i el hipermèdia amb totes les seves possibilitats. I és que la interactivitat dependrà de les pròpies estructures interactives que disposi el mitjà que fem servir. Així per exemple en el món digital la interactivitat selectiva ens permet anar on vulguem sense necessitar de recórrer a un espai concret. Tot i això, encara ens queda molt per aprendre de les substàncies expressives que té aquest mitjà, per tant de totes les seves possibilitats. Tecnològicament tot avança molt ràpid, i jo hem veig capacitat per fer-ho funcionar, però això no implica ser un lectoautor tecnològic alfabetitzat amb bona nota.

Però mentre la literatura hipermèdia té un potencial interactiu important, la immersió en la narrativa d’aquesta decau. Potser hi influeix aquesta fragmentació necessària de l’escriptura hipertextual, lligada amb un passeig llarg entre un text i el lectoautor hi ha un món d’atzar i la pròpia interacció d’aquest últim. L’hipertext doncs té una infinitat diferent de lectures que també dependran dels propis continguts, i d’aquests en dependrà que n’existeixi o no valor narratiu propi. Patchwork Girl, versió postmoderna del mite de Frankenstein, com a exemple d’aquesta dislocació de la narrativa tradicional (Sanchez). Aquest és un hipertext que té diferents elements narratius: per un costat, gràcies als mapes tenim un capítol que ens condueix cap a una lectura amb un principi-nus-desenllaç gràcies a un únic link que ens porta a una lectura seqüencial; Per altre banda, hi ha un hipertext més complex, que trenca la narració tot i mantenir seqüències narratives.