La tradició de literatura oral. Aedes, rapsodes, trobadors reciten. El
públic escolta, cal que segueixi el fil, que està adscrit en el temps de manera
lineal. La comunicació es fa in situ, presonera de la subjectivitat del que
recita, d’on i de com.
El text. La seva aparició va lligada, en els inicis, en la linealitat oral
a l’intentar-la transcriure. És a partir de l’aparició del còdex que el text adquireix autonomia, i així l’escrit s’allibera
de la situació real: el text ocupa el lloc del context. La disposició del text
estructura el significat. És en el text clàssic on l’autor marca l’inici, el
nus i el desenllaç, mentre que pertany al lector resoldre i comprendre aquesta
unitat tancada fent-ne una lectura lineal, única, precisa intentant desxifrar
què volia dir l’autor. La impremta afavoreix aquesta perspectiva lineal i única.
Pas del text clàssic al postmodern. És reinterpreta el text, amb les bases
del qüestionament de la concepció
clàssica del subjecte i els condicionants socioeconòmics de tot procés història
i el paper de l’inconscient en la constitució de les accions humanes (Campàs,s/d*). El text postmodern entès ara com una producció, no un producte: es
trenca la linealitat de inici-nus-desenllaç per una organització que es
combinable, amb múltiples sentits que en pot fer el lector. Múltiple perquè el
text deixa de ser quelcom únic, i ara s’entén que un text resta lligat a altres
textos de diverses maneres. S’ha de vincular un text a altres per comprendre’l,
hi ha una complexitat en el text. Neix el concepte d’intertextualitat. El text
deixa de ser doncs un producte de l’autor, amb una nova estructura de múltiples
dimensions. El pas previ a l’hipertextualitat.
Aquesta complexitat comentada apareix perquè la ciència transforma la
ignorància en incertesa i inseguretat. El concepte acumulatiu del saber canvia,
com ho fa l’explicació causa- efecte o la previsió exacte. De la societat del
coneixement a la societat conscient del desconeixement. Un desconeixement en un
entorn caòtic. Així la racionalitat lineal establerta sobre l’ordre es posa en
qüestió. El paradigma de la complexitat obre la porta de la mà d’Edgar Morin.
Un paradigma transdisciplinar, múltiple, dialògic... (Campàs*2, s/d; 4-9) que
són característiques que fan adonar-se que el saber ja no es pot abordar de
manera jeràrquica i lineal, sota la raó i l’ordre.
D’aquesta manera el “saber”, com a concepte, es transforma: es pluralitza. I
la importància que té la informàtica i les noves TIC són cabdals en aquesta
transformació. La digitalització de textos i documents modifiquen l’estatus
lineal del text, poden ser ara textos mal·leables i modificables. Ara la
lectura i l’escriptura resten unides. Tots som autors. La creació d’enllaços en
la informàtica connecta aquesta intertextualitat, creant una xarxa infinita on
neix el concepte hipertextual. Concepte que hem explicant en els anteriors
post, i que és la base d’aquest nou espai i nova temporalitat, on desapareix
l’ordre preestablert i el comprensió no pot ser lineal sinó que tot està interconnectat, en xarxa, com la ment humana. L'hipertextualitat amb la
base de que tot està interconnectat, tot és múltiple, i per tant és una bona eina per fer servir davant el paradigma de la complexitat.
*Campàs, Joan (s/d) Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia
Internet. Barcelona. UOC, materials didàctics de l’assignatura
*2 Campàs,
Joan (s/d). Hipertext i complexitat.
Barcelona. UOC, materials didàctics de l’assignatura