Societat de la ignorància

Sobreexcés d’informació. Fins ara el procés d’aprenentatge s’entenia com acumulació de sabers de com més coses millor. Avui dia aprendre és saber gestionar la ignorància.

Les tecnologies, eines que articulen el món han capgirat la informació, la comunicació i els sabers. Tot està present, i tot interconnectat. Dades i informació constantment renovada. La instantaneïtat ferotge del saber. Incapaços d’abastar-ho tot, tampoc de destriar allò important del que no ho és. Ens passa a la xarxa, potser també a la vida: d’aquí tal i com deia Campàs que en mig de tanta incertesa proliferin tot tipus d’espiritualitats, de coachings emocionals i de nutricionistes miraculosos. Ens perdem entre tanta informació, paradoxalment, en una societat del coneixement ens sabem ignorants, i un repunt de retrobament amb la inseguretat. Potser, i només potser (sóc expert i alhora aprenent d’ignorant) és que no sabem trobar les fonts fiables: ni a la xarxa, ni a la vida.

En aquest sentit és interessant la reflexió de Gonzal Mayos: se corre el riesgo de que, a medio plazo, las capacidades biológicas humanes (que casi no han canviat en milers d’anys) no puedan suportar las exigències de una evolución cultural, tecnològica i cognitiva muy cambiante y que multiplica de manera exponencial la cantidad de información generada.

L’especialització és la única sortida dins la societat del (des)coneixement, per la pròpia dificultat de mantenir coneixements més amplis. I no pot ser d’una altre manera que, per finalitzar aquest post, també m’especialitzi, em decanti per alguna de les idees: si la informació i la comunicació són coneixement i no es poden deslligar del tema del poder, cal saber qui i com utilitza aquest poder. Les diferents tecnologies estan en mans d’unes empreses concretes i la forma d’utilitzar aquest poder recau en el softpower. O sigui que seria un aiguabarreig entre l’ull que tot ho veu d’Orwell i la felicitat i el consum que aporta l’estat paternalista del món feliç de Huxley: els poders ens volen controlats però feliços de fer el que la tendència temporalment horitzontal ens marca, sense que sapiguem que és així, i obeint el mercat neoliberal, clar. De fet, més insegurs, impossible.