TEORIA DEL CAOS

La idea de l’efecte papallona, on petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini.

Popularment coneguda gràcies al proverbi xinés: “El poder de les ales d’una papallona es pot percebre a l’altra banda del món”.

No puc fer-ne una idea. Aquest post només serveix, per si algú, fora de l’espai de la UOC, llegeix aquest post, recomanar-li enèrgicament aquesta lectura. Aquesta és bàsicament la intenció d'aquest post.

M’aplico la teoria. La lectura d'aquesta, en el primer moment, em provocà un petit gran huracà de pensaments. Les xarxes d’associacions que es creaven en mi eren hipertextualitat ferotge. Nodes que s’entortolligaven en un (des)ordre caòtic que era mort i naixement. Sí, sóc la mateixa persona que fa deu anys, però sóc alhora una nova persona.

Cal acceptar les incerteses de la vida. Viure plenament els matisos subtils. He viscut sobretot dues autoorganitzacions molt importants en la meva vida. De fet moltes, però en situo dos en negreta i subratllat en la pròpia línia cronològica. Aquestes dues autoorganitzacions (que a la vegada no haurien estat així sense les altres) que em permeteren tocar un infern em possibilitaren abandonar les estructures reconegudes fins aleshores, i volar en una creativitat que m’ha configurat una nova actitud diferent sobre la vida, els errors, les oportunitats i els fracassos. Flux creatiu. Poso paraules a sensacions. Poso teòrica on fins ara només hi havia una pràctica voluntàriament obligada. Sense perdre el sentit, sabent que el meu “jo” canvia en aquesta construcció social constant, vaig sentir que sense voler descobria el veritable jo, tocava l’eternitat. Aquell que vaig trobar  m’agradava, també aquella sensació,  i no volia perdre-la: vaig abraçar un temps l’ascetisme, només seguia el ritme intern. Era conscient des del primer moment que fugiria aquella sensació, però que quelcom perduraria per sempre més a dins. Però tot està connectat, no es pot controlar. Tot segueix. Els rínxols retroalimentadors d’aquesta teranyina de connexions interactua: el canvi el provoca un sistema complet. Simplement potser cal saber adonar-se autènticament de la realitat del moment, del nostre, cadascú el seu. Potser, que no simplement. Senzillesa de fet, complexitat d’acció. 

Només m’aplico a una pròpia història aquesta teoria. La meva és tant planera, humil i a la vegada estúpida i absurda com ho posen ser qualsevol de les que us hagin passat. Però és important, perquè és la meva, clar. El meu cervell amb tots els seus rellotges interns, amb el seus món d’interconnexions.

En tot cas una lectura recomanada, altre volta. Si fa efecte papallona o no, ja no ho sé. Si serveix a algú o no, tampoc. Però recomanada està.