dimecres, 21 de maig del 2014

Hipertext de ficció


Algunes reflexions a partir de la lectura del capítol “Close reading”: hipertextos de ficción, de Raine Koskimaa


La lectura: Amb la tècnica close-reading, o lectura única del text sense tenir en compte context o altres, l’autor analitza aquest tipus de literatura amb l’hipertext de ficció Afternoon. A Story  de Michael Joyce (1987)

Avantpassats propers: la prèvia

Parlant d’hipertext ens hem de remuntar als seus inicis: Vannevar Bush, DouglasEngelbart, Theodore Ted Nelson... aquest últim posant èmfasi en considerar l’hipertext com quelcom literari que permet una literatura instantània al poder accedir a aquesta literatura que és una xarxa de citacions.

Sobre els hipertextos de ficció hi comença a haver interès als anys 80. La companyia Eastgate Systems i el seu programa Story Space s’establien al 1982: hi formaven part un enginyer, un teòric hipertextual i Michael Joyce, un autor de ficció. Amb un equip així és fàcil, avui dia, saber cap on van els trets.


http://en.wikipedia.org/wiki/Afternoon,_a_story



Afternoon. A Story

Obra publicada al 1987. 539 pàgines de text: pàgines amb només un parell de lletres, pàgines que s’han d’anar rellegint.... ja viem que no és el mateix ni es pot comprendre igual ni comparar amb una obra de text impresa.

D’enllaços n’hi ha 951 entre les pàgines: existència de múltiples camins de lectura i d’interconnexions. Opcions? Una seria passar pàgines com si es llegís un llibre imprès. Una altre seria usar enllaços no marcats en el text a partir de paraules amb textura, que tant ens poden conduir cap a un enllaç normal o cap a on ja volia l’autor i que porta a la lectura a la pàgina següent que pertoca. Una altre, escollir els enllaços d’una llista in hi apareix el títol de la pàgina on es dirigeix l’enllaç.

Experimentació en una mateixa obra, la curiositat ens portaria, en un primer instant a provar les diferents opcions. I potser a provar-ne de diferents i construir enllaços que no s’acabarien.

En tot cas, també dir que existeixen en aquesta obra els enllaços condicionals: doncs això, a condició concreta depenent del recorregut que s’ha fet per arribar o no a una pàgina. En aquest sentit, es pot donar lectures diferents i per tant diferents interpretacions de la història (o ara ja, històries). Aquests enllaços condicionals poden venir donats per l’elecció dels enllaços a partir de la textura de la paraula: entenent que són enllaços “associatius” ja que pot ser que la paraula desencadeni un seguit d’associacions a la ment del lector.

I el final de l’obra? Estem acostumats als finals sobretot en ficció, cosa que no ha de perquè succeir als hipertext de ficció. Però la definició de sentit final a l’hipertext de ficció es pot aconseguir arribant a una pàgina sense enllaços, el text es comença a repetir, arribar al final de la història... en fi (redundància), tot un seguit d’estratègies perquè el lector pugui identificar un final que l’hi és necessari per una obra que conté una narració, malgrat no sigui del gènere narratiu.


Paper del lector

El lector no pot canviar el text escrit per Joyce, que es manté estàtic, però si pot fer-ne interpretacions en sentits diferents als originals, també gràcies a aquest recorregut entre enllaços: pot influir en l’ordre de la narració i, per tant, influència en els nivells dels fets i dels personatges. El lector doncs es situa en un terreny com diu Moreno de conarrador, o com ja hem fet servir altres vegades en lectoautor.

dilluns, 19 de maig del 2014

Escriptures digitals: influència en la literatura III

Algunes reflexions a partir de la lectura de Literatura e Hiperteto: de la cultura manuscrita a la cultura electrónica, de Carlos Moreno Hernández
 


Sobre gèneres i cànons.

Los géneros son, además, insearables del canon o selección de obres y autores modélicos, algo relativamente variable en el tiempo y producto de la reducción del hipertexto a texto llevada a cabo por los especialistes” (Moreno).

Les tipologies de gèneres i la seva importància han anat canviant depenent de els èpoques, trobant a cada una d'elles un repertori de gèneres concrets destacats mentre altres mantenen un estatus més baix.
Aquests canvis de gènere determinen els canvis de cànon: el cànon vigent i imposat al segle XIX a Espanya per la Biblioteca d’Autores Españoles, i que encara es manté, difereix molt del cànon dels segles XVI i XVII. Les relacions de poder amb les seves causes històriques i ideològiques, determinen el que s’ha o no de llegir com el què s'ha d'ensenyar als centres educatius: els cànons segons els principis productius d’un sistema (cada part del sistema, amb el seu ordre jeràrquic marca la línia dels de baix).

Però aquesta mera reducció de la literatura, en el seu sentit més ampli, és avui vigent en el món hipertextual?
No, no d’aquesta manera jeràrquicament imposada. Els nous mitjans hipertextuals són oberts, i permeten recuperar el caràcter dialògic i hipermediàtic que tenien el textos en el seu origen, sense sacralitzar-los. No afirmo que no hi hagi cànons, ni que no sigui bo que hi siguin, sinó  que simplement el que mourà  i regirà més l’hipertext seran modes temporals més que no pas cànons inquisidors. És més, segons afirma Moreno el cànon és útil ja que cal fer eleccions per fer lectures o seguir un ensenyament, i per això podria servir el cànon establert per així comparar-lo amb altres, posant-lo en dubte: lectura crítica del model imperant, que no deixa de ser una revisió crítica de les relacions de poder d’avui dia (tant i tant necessàries...)

Avui dia, gràcies a les noves tecnologies, un autor (amb visió textual) desconegut i que no té encaix en els cànons oficials pot escolar-se a qualsevol casa si posa l’enllaç on pertoca. Seguirem amb uns filtres i unes modes que ens afectaran d’una manera o altre, però ara amb un mitjà obert, en xarxa, retornant a la idea del context en que han estat creat, i cadascú marcant el seu propi camí. O sigui, que un dels molts resultats d'això, i en un altre pla dimensional, deixem de tenir un lligam tant estret amb el poder i les seves formes indirectes d’educació i transmissió de valors, no?

Escriptures digitals: influència en la literatura II



Algunes reflexions a partir de la lectura de Literaturae Hiperteto: de la cultura manuscrita a la cultura electrónica, de Carlos Moreno Hernández


Una frase del mateix Moreno serveix per il·lustrar aquesta reflexió: "La idea de hipertexto no es nueva, ni mucho menos; es tan antigua como la documentación misma, desde la biblioteca de Alejandría, al menos".

Sobre l'autoria.

El concepte literatura servia per designar allò que quedava fixat per escrit, i que era assumpte d’escriptors, especialistes en lletra (Moreno). Aquestes eren persones que copiaven textos més antics (anotacions, comentaris) relacionant-los entre sí utilitzant diferents xarxes d’informació per a fer-ho: una espècie d’hipertext, on hi havia diversos textos interconnectats. O sigui que la literatura i l’hipertext tenien una relació com a conceptes antics. Una connexió que durant un temps es va eliminar per diversos motius: el paper de la impremta hi té un pes important.

Fins al segle XVIII s’ensenyava, als qui podien, a crear lligams entre la literatura que llegien. És la impremta la que redueix aquesta cultura escrita a obres amb una autoria concreta, fent a més veure les obres com un text tancat, un fet aïllat i finalitzat, sense interrelació amb altres. Aquest fet d’atorgar propietat individual literària amb l’argument de l’originalitat o expressió, també permet distingir altres escrits com el científic on els que val és el contingut i no la forma. L’impremta també va afavorir el manteniment de l’autoria no cooperativa en les ciències humanes i més en la literatura [...]. Desde el punto de vista hipermediático, este texto primario pierde su aura y es solo uno mas dentro la red (Moreno). Però mentre això passa també es limita la visió a allò imprès i no es permet que cada lector (prefereixo recuperar el terme “lectoautor”) esculli el seu propi camí en una xarxa literària on res s’esgota i on és el propi lector que intervé en allò que llegeix.

Les noves tecnologies electròniques retornen a la idea aquesta d’intertextualitat i donen una nova possibilitat de canvi com en el seu moment ja va ocórrer amb la impremta, que va fer augmentar la importància dels crítics, els editors, els bibliògrafs i es redefiní el paper silenciós dels lectors. De moment, veiem que el paper dels lectors, el que més hem treballat, és un dels que més ha variat en aquest sentit, convertint-se en part activa d’un procés que està en constant definició en un món on les fronteres són fluides i totes hi tenim un paper important on tot està més entrelligat. Menys autoria, més llibertat?

Sobre l'autoria, recordo que el gran J.V. Foix deia que el poeta, si fos més lliure i menys cofoi, no signaria les obres.

dimarts, 6 de maig del 2014

Escriptures digitals: influència en la literatura I



Algunes reflexions a partir de la lectures de EscrituraHipermedia i Lectoautores, d’Isidro Moreno, i de Las nuevas fronteres de la literatura: la narrativa electrónica, de Domingo Sanchez-


Acabem de fer l’entrega d’un treball on havíem de justificar el perquè el nostre cervell era l’hipertextual. Exposar el perquè nosaltres som una xarxa, amb tot de nodes, no sempre actius però sí que amb multiplicitat de connexions.

Amb l’escriptura hipertextual ens acostem a emular les xarxes neuronals  i les nostres formes de pensament.

L’escriptura hipermèdia, com hem anat dient en altres posts, ens converteix en coautors o com diu Moreno en lectoautors, concepte que m’agrada més. Ja ho érem, ho seguim sent. En la literatura oral els receptors influïen en l’autor a partir de la comunicació no verbal (els seus moviments, els ulls, la posició del cos...) per tant eren part també de l’elaboració i es convertien en coautors també. En l’escriptura hipermèdia, cada lector es configura el seu propi recorregut, el seu propi món, diferent al creat per l’autor: es converteix en lectoautor que no escriu, però que transforma, selecciona i també construeix.

Entre llibre i hipermèdia hi ha una característica comuna, i és que cap d’ells avança sinó és amb la col·laboració del lector. També tenen en comú que els dos poden ser interactius: el llibres (també interactius figurativament amb escenaris i personatges que ens podem imaginar) amb el seu índex que ens permet seleccionar on anar, i el hipermèdia amb totes les seves possibilitats. I és que la interactivitat dependrà de les pròpies estructures interactives que disposi el mitjà que fem servir. Així per exemple en el món digital la interactivitat selectiva ens permet anar on vulguem sense necessitar de recórrer a un espai concret. Tot i això, encara ens queda molt per aprendre de les substàncies expressives que té aquest mitjà, per tant de totes les seves possibilitats. Tecnològicament tot avança molt ràpid, i jo hem veig capacitat per fer-ho funcionar, però això no implica ser un lectoautor tecnològic alfabetitzat amb bona nota.

Però mentre la literatura hipermèdia té un potencial interactiu important, la immersió en la narrativa d’aquesta decau. Potser hi influeix aquesta fragmentació necessària de l’escriptura hipertextual, lligada amb un passeig llarg entre un text i el lectoautor hi ha un món d’atzar i la pròpia interacció d’aquest últim. L’hipertext doncs té una infinitat diferent de lectures que també dependran dels propis continguts, i d’aquests en dependrà que n’existeixi o no valor narratiu propi. Patchwork Girl, versió postmoderna del mite de Frankenstein, com a exemple d’aquesta dislocació de la narrativa tradicional (Sanchez). Aquest és un hipertext que té diferents elements narratius: per un costat, gràcies als mapes tenim un capítol que ens condueix cap a una lectura amb un principi-nus-desenllaç gràcies a un únic link que ens porta a una lectura seqüencial; Per altre banda, hi ha un hipertext més complex, que trenca la narració tot i mantenir seqüències narratives.