Hipertext en línia

A diferència dels hipertext de ficció, aquests són de fàcil accés.

N'he mirat i he marcat diferents recorreguts per un bon grapat d'obres hipertextuals en aquest últim mes. 

Aprofito per exposar-ne un: Parthenia "A Global Monument Violence Domestic Victims", de Margot Lovejoy. Aquí teniu un resum més que adequat.

I perquè aquest exemple?  

Aquest mostra i visualitza el maltractament silenciós a les dones. El colors, textura dels enllaços, la simbologia del triangle...ens transporten a una obra que és tot un món per moltes persones.

Però podria ser qualsevol altre.

Possibilitats: L'anonimat, la relació directa entre iguals sense la necessitat d'editors que avalin el projecte, la cooperació que neix, poden cercar o directament trobant el suport mutu, l'accessibilitat a informació que pot ajudar a la construcció d'un nou marc de referència. O simplement a tenir a l'abast opcions i informació d'allò que no ens diuen, d'allò que no se'n parla. Sempre amb interacció. 

Una interactivitat que és un dels processos que ajuda a modificar la lecto-escriptura convertint tot aquest procés en una nova realitat. Una nova realitat amb una nova expressió cultural, on el grau i els efectes d'aquests estan per esdevenir. Estem davant un nou paradigma? Serveix per canviar realitats? Potser no se sap si els hipertext en línia ho fan, però l'hipertext que ens interconnecta col·labora en la possibilitat de canviar realitats: l'#EfecteCanVies com a prova?

Hipertext de ficció

Algunes reflexions a partir de la lectura del capítol “Close reading”: hipertextos de ficción, de Raine Koskimaa

La lectura: Amb la tècnica close-reading, o lectura única del text sense tenir en compte context o altres, l’autor analitza aquest tipus de literatura amb l’hipertext de ficció Afternoon. A Story  de Michael Joyce (1987)

Avantpassats propers: la prèvia

Parlant d’hipertext ens hem de remuntar als seus inicis: Vannevar Bush, DouglasEngelbart, Theodore Ted Nelson... aquest últim posant èmfasi en considerar l’hipertext com quelcom literari que permet una literatura instantània al poder accedir a aquesta literatura que és una xarxa de citacions.

Sobre els hipertextos de ficció hi comença a haver interès als anys 80. La companyia Eastgate Systems i el seu programa Story Space s’establien al 1982: hi formaven part un enginyer, un teòric hipertextual i Michael Joyce, un autor de ficció. Amb un equip així és fàcil, avui dia, saber cap on van els trets.

Afternoon. A Story

Obra publicada al 1987. 539 pàgines de text: pàgines amb només un parell de lletres, pàgines que s’han d’anar rellegint.... ja viem que no és el mateix ni es pot comprendre igual ni comparar amb una obra de text impresa.

D’enllaços n’hi ha 951 entre les pàgines: existència de múltiples camins de lectura i d’interconnexions. Opcions? Una seria passar pàgines com si es llegís un llibre imprès. Una altre seria usar enllaços no marcats en el text a partir de paraules amb textura, que tant ens poden conduir cap a un enllaç normal o cap a on ja volia l’autor i que porta a la lectura a la pàgina següent que pertoca. Una altre, escollir els enllaços d’una llista in hi apareix el títol de la pàgina on es dirigeix l’enllaç.

Experimentació en una mateixa obra, la curiositat ens portaria, en un primer instant a provar les diferents opcions. I potser a provar-ne de diferents i construir enllaços que no s’acabarien.

En tot cas, també dir que existeixen en aquesta obra els enllaços condicionals: doncs això, a condició concreta depenent del recorregut que s’ha fet per arribar o no a una pàgina. En aquest sentit, es pot donar lectures diferents i per tant diferents interpretacions de la història (o ara ja, històries). Aquests enllaços condicionals poden venir donats per l’elecció dels enllaços a partir de la textura de la paraula: entenent que són enllaços “associatius” ja que pot ser que la paraula desencadeni un seguit d’associacions a la ment del lector.

I el final de l’obra? Estem acostumats als finals sobretot en ficció, cosa que no ha de perquè succeir als hipertext de ficció. Però la definició de sentit final a l’hipertext de ficció es pot aconseguir arribant a una pàgina sense enllaços, el text es comença a repetir, arribar al final de la història... en fi (redundància), tot un seguit d’estratègies perquè el lector pugui identificar un final que l’hi és necessari per una obra que conté una narració, malgrat no sigui del gènere narratiu.

Paper del lector

El lector no pot canviar el text escrit per Joyce, que es manté estàtic, però si pot fer-ne interpretacions en sentits diferents als originals, també gràcies a aquest recorregut entre enllaços: pot influir en l’ordre de la narració i, per tant, influència en els nivells dels fets i dels personatges. El lector doncs es situa en un terreny com diu Moreno de conarrador, o com ja hem fet servir altres vegades en lectoautor.

Escriptures digitals: influència en la literatura III

Algunes reflexions a partir de la lectura de Literatura e Hiperteto: de la cultura manuscrita a la cultura electrónica, de Carlos Moreno Hernández
 

Sobre gèneres i cànons.

“Los géneros son, además, insearables del canon o selección de obres y autores modélicos, algo relativamente variable en el tiempo y producto de la reducción del hipertexto a texto llevada a cabo por los especialistes” (Moreno).

Les tipologies de gèneres i la seva importància han anat canviant depenent de els èpoques, trobant a cada una d'elles un repertori de gèneres concrets destacats mentre altres mantenen un estatus més baix.

Aquests canvis de gènere determinen els canvis de cànon: el cànon vigent i imposat al segle XIX a Espanya per la Biblioteca d’Autores Españoles, i que encara es manté, difereix molt del cànon dels segles XVI i XVII. Les relacions de poder amb les seves causes històriques i ideològiques, determinen el que s’ha o no de llegir com el què s'ha d'ensenyar als centres educatius: els cànons segons els principis productius d’un sistema (cada part del sistema, amb el seu ordre jeràrquic marca la línia dels de baix).

Però aquesta mera reducció de la literatura, en el seu sentit més ampli, és avui vigent en el món hipertextual?

No, no d’aquesta manera jeràrquicament imposada. Els nous mitjans hipertextuals són oberts, i permeten recuperar el caràcter dialògic i hipermediàtic que tenien el textos en el seu origen, sense sacralitzar-los. No afirmo que no hi hagi cànons, ni que no sigui bo que hi siguin, sinó  que simplement el que mourà  i regirà més l’hipertext seran modes temporals més que no pas cànons inquisidors. És més, segons afirma Moreno el cànon és útil ja que cal fer eleccions per fer lectures o seguir un ensenyament, i per això podria servir el cànon establert per així comparar-lo amb altres, posant-lo en dubte: lectura crítica del model imperant, que no deixa de ser una revisió crítica de les relacions de poder d’avui dia (tant i tant necessàries...)

Avui dia, gràcies a les noves tecnologies, un autor (amb visió textual) desconegut i que no té encaix en els cànons oficials pot escolar-se a qualsevol casa si posa l’enllaç on pertoca. Seguirem amb uns filtres i unes modes que ens afectaran d’una manera o altre, però ara amb un mitjà obert, en xarxa, retornant a la idea del context en que han estat creat, i cadascú marcant el seu propi camí. O sigui, que un dels molts resultats d'això, i en un altre pla dimensional, deixem de tenir un lligam tant estret amb el poder i les seves formes indirectes d’educació i transmissió de valors, no?