TEORIA DEL CAOS

La idea de l’efecte papallona, on petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini.

Popularment coneguda gràcies al proverbi xinés: “El poder de les ales d’una papallona es pot percebre a l’altra banda del món”.

No puc fer-ne una idea. Aquest post només serveix, per si algú, fora de l’espai de la UOC, llegeix aquest post, recomanar-li enèrgicament aquesta lectura. Aquesta és bàsicament la intenció d'aquest post.

M’aplico la teoria. La lectura d'aquesta, en el primer moment, em provocà un petit gran huracà de pensaments. Les xarxes d’associacions que es creaven en mi eren hipertextualitat ferotge. Nodes que s’entortolligaven en un (des)ordre caòtic que era mort i naixement. Sí, sóc la mateixa persona que fa deu anys, però sóc alhora una nova persona.

Cal acceptar les incerteses de la vida. Viure plenament els matisos subtils. He viscut sobretot dues autoorganitzacions molt importants en la meva vida. De fet moltes, però en situo dos en negreta i subratllat en la pròpia línia cronològica. Aquestes dues autoorganitzacions (que a la vegada no haurien estat així sense les altres) que em permeteren tocar un infern em possibilitaren abandonar les estructures reconegudes fins aleshores, i volar en una creativitat que m’ha configurat una nova actitud diferent sobre la vida, els errors, les oportunitats i els fracassos. Flux creatiu. Poso paraules a sensacions. Poso teòrica on fins ara només hi havia una pràctica voluntàriament obligada. Sense perdre el sentit, sabent que el meu “jo” canvia en aquesta construcció social constant, vaig sentir que sense voler descobria el veritable jo, tocava l’eternitat. Aquell que vaig trobar  m’agradava, també aquella sensació,  i no volia perdre-la: vaig abraçar un temps l’ascetisme, només seguia el ritme intern. Era conscient des del primer moment que fugiria aquella sensació, però que quelcom perduraria per sempre més a dins. Però tot està connectat, no es pot controlar. Tot segueix. Els rínxols retroalimentadors d’aquesta teranyina de connexions interactua: el canvi el provoca un sistema complet. Simplement potser cal saber adonar-se autènticament de la realitat del moment, del nostre, cadascú el seu. Potser, que no simplement. Senzillesa de fet, complexitat d’acció. 

Només m’aplico a una pròpia història aquesta teoria. La meva és tant planera, humil i a la vegada estúpida i absurda com ho posen ser qualsevol de les que us hagin passat. Però és important, perquè és la meva, clar. El meu cervell amb tots els seus rellotges interns, amb el seus món d’interconnexions.

En tot cas una lectura recomanada, altre volta. Si fa efecte papallona o no, ja no ho sé. Si serveix a algú o no, tampoc. Però recomanada està.

Societat de la ignorància

Sobreexcés d’informació. Fins ara el procés d’aprenentatge s’entenia com acumulació de sabers de com més coses millor. Avui dia aprendre és saber gestionar la ignorància.

Les tecnologies, eines que articulen el món han capgirat la informació, la comunicació i els sabers. Tot està present, i tot interconnectat. Dades i informació constantment renovada. La instantaneïtat ferotge del saber. Incapaços d’abastar-ho tot, tampoc de destriar allò important del que no ho és. Ens passa a la xarxa, potser també a la vida: d’aquí tal i com deia Campàs que en mig de tanta incertesa proliferin tot tipus d’espiritualitats, de coachings emocionals i de nutricionistes miraculosos. Ens perdem entre tanta informació, paradoxalment, en una societat del coneixement ens sabem ignorants, i un repunt de retrobament amb la inseguretat. Potser, i només potser (sóc expert i alhora aprenent d’ignorant) és que no sabem trobar les fonts fiables: ni a la xarxa, ni a la vida.

En aquest sentit és interessant la reflexió de Gonzal Mayos: se corre el riesgo de que, a medio plazo, las capacidades biológicas humanes (que casi no han canviat en milers d’anys) no puedan suportar las exigències de una evolución cultural, tecnològica i cognitiva muy cambiante y que multiplica de manera exponencial la cantidad de información generada.

L’especialització és la única sortida dins la societat del (des)coneixement, per la pròpia dificultat de mantenir coneixements més amplis. I no pot ser d’una altre manera que, per finalitzar aquest post, també m’especialitzi, em decanti per alguna de les idees: si la informació i la comunicació són coneixement i no es poden deslligar del tema del poder, cal saber qui i com utilitza aquest poder. Les diferents tecnologies estan en mans d’unes empreses concretes i la forma d’utilitzar aquest poder recau en el softpower. O sigui que seria un aiguabarreig entre l’ull que tot ho veu d’Orwell i la felicitat i el consum que aporta l’estat paternalista del món feliç de Huxley: els poders ens volen controlats però feliços de fer el que la tendència temporalment horitzontal ens marca, sense que sapiguem que és així, i obeint el mercat neoliberal, clar. De fet, més insegurs, impossible.

Mattelart, història de la Societat de la informació i un parell de conceptes

“La noción de Sociedad global de la información es el resultado de una construcción geopolítica”.

Afirmació que justifica Armand Mattelart tant a Història de la societat de la informació (2002) com ho va fer a la IV Conferència internacional de “los retos de México ante la Cumbre Mundial de la Sociedad de la Información” (2003).

Tot i que la maquinària intel·ligent pren volada en el transcurs de la segona guerra mundial i durant la Guerra Freda, és als anys 90 que la noció de societat de la informació s’imposa, gràcies també a les noves TIC: Internet nova xarxa d’accés pública. Nova noció inspirada per la vella mística del número: la matemàtica com a model de raonament i acció útil. El concepte va prenent forma a partir del segle XVII i sota la idea d’establir un llenguatge ecumènic. L’invent de les normes universals (com el sistema mètric) com a idea de transparència gràcies a la raó de la Il·lustració. Aquesta idea de comunitat universal i societat descentralitzada acompanyen l’avançament de les xarxes de comunicació. Una xarxa, que sigui quina sigui, implica organització. Una organització que pretenia ser alternativa als totalitarismes, lligat amb el final de les ideologies, sent ara la ideologia del mercat neoliberal.

Circulació de la informació sense obstacles com a garant d’una nova societat globalment connectada però descentralitzada. Una construcció política i ideològica, amb la intenció d’accelerar també un mercat mundial obert que s’autoregulés. Les persones som subjectes actius en aquest món digital. Una construcció provinent dels poders polítics i econòmics (OCDE, BM, ONU...) on el liberalisme és l’horitzó present. El concepte el ratifiquen els membres dels països més rics: pretenent ordenació geoeconòmica mundial.

Les conseqüències de la revolució de la informació són totalitzants i es perceben en diferents terrenys. Per exemple, en el camp diplomàtic, el mercat lliure reorienta l’organització, pretén aconseguir els seus objectius mitjançant la seducció i no la coerció: softpower. De la mateixa manera, neixen noves formes de conflicte amb aquesta organització jeràrquica governamentals: tant netwar a petita escala,  com cyberwar. De la mateixa manera es rebaixen les tensions del món el capitalisme libre de fricciones” (Gates), gràcies a “la libertatd de expresión comercial condiciona la libertad de expresión de los ciudadanos”(Mattelart).

Tenir present que malgrat el discurs de la societat de la informació, el poder i els beneficis no rau en la majoria, sinó en una minoria que persegueix una hegemonia ideològica i econòmica. Si la majoria, en el si de les seves organitzacions alternatives als poders establerts, prenen consciència de l’ús que caldria fer d’aquestes noves formes de comunicació, aleshores potser ens podríem reapropiar d’aquestes tecnologies i posar-les al servei de la majoria. Alguns ja caminen en aquesta direcció. Alguns. Revolució d'una revolució (la tecnològica): aquest article de Mattelart ens ho descriu.

Tradició oral, text, paradigma de la complexitat, intertext, hipertext.

La tradició de literatura oral. Aedes, rapsodes, trobadors reciten. El públic escolta, cal que segueixi el fil, que està adscrit en el temps de manera lineal. La comunicació es fa in situ, presonera de la subjectivitat del que recita, d’on i de com.

 

El text. La seva aparició va lligada, en els inicis, en la linealitat oral a l’intentar-la transcriure. És a partir de l’aparició del còdex que el text adquireix autonomia, i així l’escrit s’allibera de la situació real: el text ocupa el lloc del context. La disposició del text estructura el significat. És en el text clàssic on l’autor marca l’inici, el nus i el desenllaç, mentre que pertany al lector resoldre i comprendre aquesta unitat tancada fent-ne una lectura lineal, única, precisa intentant desxifrar què volia dir l’autor. La impremta afavoreix aquesta perspectiva lineal i única.

Pas del text clàssic al postmodern. És reinterpreta el text, amb les bases del qüestionament de la concepció clàssica del subjecte i els condicionants socioeconòmics de tot procés història i el paper de l’inconscient en la constitució de les accions humanes (Campàs,s/d*). El text postmodern entès ara com una producció, no un producte: es trenca la linealitat de inici-nus-desenllaç per una organització que es combinable, amb múltiples sentits que en pot fer el lector. Múltiple perquè el text deixa de ser quelcom únic, i ara s’entén que un text resta lligat a altres textos de diverses maneres. S’ha de vincular un text a altres per comprendre’l, hi ha una complexitat en el text. Neix el concepte d’intertextualitat. El text deixa de ser doncs un producte de l’autor, amb una nova estructura de múltiples dimensions. El pas previ a l’hipertextualitat.

Aquesta complexitat comentada apareix perquè la ciència transforma la ignorància en incertesa i inseguretat. El concepte acumulatiu del saber canvia, com ho fa l’explicació causa- efecte o la previsió exacte. De la societat del coneixement a la societat conscient del desconeixement. Un desconeixement en un entorn caòtic. Així la racionalitat lineal establerta sobre l’ordre es posa en qüestió. El paradigma de la complexitat obre la porta de la mà d’Edgar Morin. Un paradigma transdisciplinar, múltiple, dialògic... (Campàs*², s/d; 4-9) que són característiques que fan adonar-se que el saber ja no es pot abordar de manera jeràrquica i lineal, sota la raó i l’ordre.

D’aquesta manera el “saber”, com a concepte, es transforma: es pluralitza. I la importància que té la informàtica i les noves TIC són cabdals en aquesta transformació. La digitalització de textos i documents modifiquen l’estatus lineal del text, poden ser ara textos mal·leables i modificables. Ara la lectura i l’escriptura resten unides. Tots som autors. La creació d’enllaços en la informàtica connecta aquesta intertextualitat, creant una xarxa infinita on neix el concepte hipertextual. Concepte que hem explicant en els anteriors post, i que és la base d’aquest nou espai i nova temporalitat, on desapareix l’ordre preestablert i el comprensió no pot ser lineal sinó que tot està interconnectat, en xarxa, com la ment humana. L'hipertextualitat amb la base de que tot està interconnectat, tot és múltiple, i per tant és una bona eina per fer servir davant el paradigma de la complexitat.

*Campàs, Joan (s/d) Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet. Barcelona. UOC, materials didàctics de l’assignatura

*² Campàs, Joan (s/d). Hipertext i complexitat. Barcelona. UOC, materials didàctics de l’assignatura